CENTRE DE CRIA

l'espècie · cria manual · manteniment · reproducció en captivitat · cronologia d'un naixement

Cria manual d'un poll de lloro gris

La cria manual d´un poll de lloro és un tema poc conegut i sovint titllat de dificultós.

La realitat és ben diferent. Amb una mica de temps i seguint les indicacions que donem, pot resultar una de les experiències de més bon record que pugueu tenir. Quan crieu un poll de lloro gris, vosaltres mateixos us convertireu en el seu pare o mare adoptius. Ell us correspondrà per sempre amb el seu afecte incondicional. Contemplareu sorpresos les diferents etapes de desenvolupament físic i psicològic. I, més tard, us seguireu sorprenent en comprovar el grau d´intel·ligència manifestat per la vostra petita mascota. Finalment, comprovareu que podeu arribar a comunicar-vos parlant amb un animal que no es limita a repetir paraules inconnexes, sinó que usa els mots amb propietat.

Hi ha estudis que indiquen que un lloro gris pot arribar a desenvolupar una capacitat intel·lectual equivalent a la dels primats i dofins, o a la d'un nen de 3 anys o més d´edat.

1. PARÀMETRES AMBIENTALS
1.1 Contenidor
	En el cas dels polls més petits (encara no plomats) el millor contenidor és una cubeta de plàstic no molt alta.Convé que els animals puguin treure el cap i ens puguin veure arribar. Si la caixa és fonda, s´espantaran cada vegada que ens hi apropem. Ha de tenir una superfície mínima equivalent a 5-6 polls.

Diàriament es canviarà el jaç, que consistirà en flocs de fusta sense pols.

A partir dels 45 dies i coincidint amb l'inici del subministrament de l'aliment sòlid, s'incorporarà una reixeta de malla electrosoldada al fons de la cubeta de manera que faci de doble fons (doblegant dos o tres dits els quatre costats) i eviti que els flocs embrutin el menjar. A sobre de la malla metàl·lica és convenient afegir-hi una malla de plàstic de forat més petit que evitarà que s'hi enganxin els colzes i permetrà que se sentin més confortables.

Els polls més grans (plomats i amb ganes d´enfilar-se i sortir
a passejar) caldrà tenir-los en una gàbia.

1.2 Temperatura ambient

La temperatura ambient òptima a partir del mes de vida se situa al voltant dels 22-25 ºC. Temperatures superiors als 29º C poden portar problemes.

Si l´ocell respira agitadament amb la boca oberta, ens està indicant que la temperatura és excessiva (el nivell d`humitat ambiental també hi influeix, recordeu les temperatures de xafogor del telenotícies).

Si tremola, està pàl·lid, amb els extrems de les ales fredes, poc actiu i li costa transitar el menjar,
vol dir que necessita més escalfor. Si la temperatura ambient de l´habitació on s'està és massa baixa, pot ser necessària una aportació suplementària de calor mitjançant, per exemple, un escalfador d`infrarrojos dels que es fan servir per a terraris o una "esterilla" de reduïda potència, compte a no excedir-se (cal posar-hi un termostat o comprovar periòdicament la temperatura amb
un termòmetre).

Quan estan emplumats, la temperatura ambient habitual d`una vivenda és suficient.

1.3 Humitat relativa de l'ambient

La humitat habitual de les vivendes (45-65%) és l`adequada.

2. ALIMENTACIÓ
2.1 Característiques i preparació de la papilla
Us recomanem que utilitzeu la nostra papilla "PSITTACUS Papilla para la cría manual" perquè cobreix els requeriments nutricionals dels grisos tot tenint en compte la seva capacitat d´ingesta (algunes de les papilles que hi ha al mercat no són aptes per als grisos). Atenció: les orientacions de consum de papilla que us donem tot seguit no són extrapolables a altres marques comercials perquè la seva composició, grau de digestibilitat i velocitat de trànsit són diferents a la papilla PSITTACUS.
Els bebès de 3 setmanes han de fer tres àpats (matí, migdia i vespre) amb intervals de 7, 7 i 10 hores aproximadament.
Se'ls prepara la papilla en un bol. Per fer-ho utilitzeu aigua tèbia, evitareu que s´agrumolli. La temperatura recomanada és d´uns 30-35 ºC (la mateixa amb què prepararíeu la papilla d'un nen petit). Col·loqueu 30g de papilla (dues mesures) en un recipient, afegiu-hi 11 ml d'oli de girasol i tot seguit l´aigua mineral tèbia (aproximadament 73 ml) i ho mescleu amb un remenador de varilles. La textura resultant de la papilla ha de ser cremosa, no gaire líquida perquè seria massa pobra en nutrients, ni massa espessa perquè costaria de subministrar-la amb xeringa i podria donar problemes d'impactació del pap.
Una temperatura massa alta (superior als 44 ºC) pot provocar lesions al pap. Es pot utilitzar un termòmetre, però a la pràctica es pot seguir el criteri que habitualment es fa servir amb els nens petits: avaluar la temperatura posant una mica de papilla al dors de la mà. Com a criteri pràctic a seguir (en bebès de més de 20 dies), és preferible pecar per poca que per massa temperatura. Cal llençar la papilla que sobri de cada àpat. Amb la pràctica i uns estris adequats en podreu preparar menys quantitat, seguint sempre les proporcions indicades anteriorment. Recordeu que cal mantenir el estris ben nets. És suficient usar el sabó de rentar plats i desinfectar-los periòdicament amb una mica de lleixiu.

2.2 Subministrament de la papilla
Us recomanem que subministreu la papilla utilitzant una xeringa de plàstic de 50 o 60 ml amb una sonda toba i flexible (nosaltres us l´hem facilitada). Cal procurar que l'èmbol de la xeringa llisqui bé. Si amb l´ús costa de manipular, podeu untar-lo amb una mica d´oli de girasol abans d´utilitzar-lo. Quan hagueu de donar-li la papilla, poseu el bebè damunt d´una superfície que li permeti agafar-s´hi amb les urpes i evitar que patini: una reixeta, una moqueta. Alguns pollets no cal ni treure´ls de la seva cubeta, ells mateixos agafen i s´empassen la sonda.
Envoltant el cap pel darrera amb la mà, s´agafa el bec de l´animal amb el dit polze i el dit del mig per les comissures laterals; d´aquesta manera el dit índex queda lliure per obrir-li el bec (vegeu les il·lustracions).Cal procurar de no prémer gaire el bec per evitar deformar-lo quan encara és tou. Fixeu-vos que el coll tendeixi a quedar estirat (espontàniament ja ho fan).

	Una lleugera pressió dels dits a les comissures laterals del bec provoca habitualment el reflex de deglució de la cria.
Seguidament s´introdueix la sonda tova per un dels costats del bec (si sou dretants, el costat esquerre del poll és el més còmode) fins a dins del pap i es prem l´èmbol tot buidant la xeringa sense por. Sempre que es pugui, aprofiteu els moviments de deglució per introduir la sonda.
	El procés no té cap mena de complicació, no és gens traumàtic per al bebè i és el mètode més segur. Evitareu un possible ennuegament i mantindreu net el pollet. Si alguna vegada doneu una mica massa de papilla, en vomitarà (això és normal i no cal preocupar-s´hi). També hi ha alguns pollets que sistemàticament regurgiten petites quantitats de papilla a cada àpat: és un costum que els dura una temporada i no té més importància.
Finalment, si s´ha embrutat, amb un mocador de paper s´eixuga el bec i el plomatge, procurant de no pressionar-li el pap perquè regurgitaria papilla. En tot aquest procés hi ha una regla important a respectar: el pap del poll s´ha de buidar totalment cada vegada. Una hora abans del nou àpat, la papilla s´ha d´esgotar. El pap ha de quedar buit: palpeu-lo amb suavitat. Cal no arrossegar papilla d´un àpat a l´altre. Això és essencial per evitar problemes (proliferació de llevats, bacteris, etc). La quantitat de papilla a subministrar a un poll ve condicionada per la seva capacitat de digerir-la (que a la vegada va lligada amb la seva velocitat de creixement i amb les característiques de la papilla). Aquesta quantitat de papilla ingerida segueix una corba creixent fins a un màxim, es manté un temps i llavors decreix ràpidament quan el bebè ja ha arribat al seu màxim desenvolupament. Per a un animal de més de 30 dies, la quantitat de papilla a subministrar oscil·la entre els 25 i els 30 ml. No val la pena passar dels 35 ml ni en els grisos més grans. Tal i com s´ha comentat anteriorment, aquestes quantitats només són aplicables si s´usa la papilla de la marca PSITTACUS.
	És recomanable controlar el pes del poll (sempre s´ha de fer a la mateixa hora del dia i i abans de l´àpat). Això permet comprovar si el seu desenvolupament és correcte i detectar una eventual afecció (si perd pes quan n´hauria de guanyar). Fer un parell de pesades a la setmana és suficient. Us recomanem que en porteu el control per escrit. Recordeu que existeixen variacions individuals importants: hi ha animals més grans que d´altres, hi ha diferències entre mascles i femelles... Això ho heu de tenir present per no fer una valoració errònia en comparar-lo amb un altre animal.

2.3 Canvi al menjar sòlid
Quan l`ocell ja està força plomat (al voltant de les 6-7 setmanes), comença a explorar la seva caixa i a picar el substracte del jaç. És el moment de començar a proporcionar-li menjar sòlid: pinso per a lloros (sec o remullat amb aigua o amb suc de fruites) o barreja de llavors remullades i bullides, fruita, blat de moro tendre, pèsols tendres, verdura, etc. Estem iniciant l´animal a l´alimentació sòlida. Hem de tenir present que és una etapa de transició en la qual passarà de començar a jugar amb el menjar a alimentar-se tot sol. En aquesta fase hem d´anar observant el seu comportament: comença a menjar, està menjant força...
	Tan bon punt l´animal comença a prendre menjar sòlid i té més de 60 dies, cal iniciar una reducció gradual de la quantitat de papilla subministrada. L`àpat que més aviat es pot reduir i ben aviat eliminar és el del migdia. Això farà que a la tarda la gana el porti a prendre aliments sòlids. Aprofiteu la situació i feu jugar el petit amb el menjar. Això abreviarà i facilitarà la transició. Simultàniament a la reducció i eliminació de l'àpat del migdia és recomanable incrementar 5 ml la papilla del matí i sobretot la de la nit. Seguidament (quan es comprovi que menja prou bé) caldrà anar reduint la presa del matí. Finalment, i sense presses, es reduirà la del vespre (que convé mantenir-se fins als 4 mesos).
En aquesta fase de canvi d´alimentació cal vetllar el pes de l´animal. És normal una significativa pèrdua de pes; ara bé, heu de vetllar que no superi un 20% del pes màxim assolit pel poll. És habitual una pèrdua de pes entre el 10 i el 20%. Si perd pes en excés, augmenteu la quantitat de papilla i, posteriorment, torneu a reduir-la mica en mica. Recordeu també que a cada àpat heu de renovar el menjar sòlid de les menjadores i l´aigua. Els polls mengen i defequen sobre els aliments, que ja de per si es corrompen molt fàcilment i, per això, cal extremar les mesures d´higiene.
Cal tenir present que, al mateix temps que se substitueix la papilla per menjar sólid més o menys sec, és necessari proporcionar-li aigua. El procés de canvi al menjar sòlid s´acaba habitualment al voltant dels 120 dies d´edat, però en alguns individus pot allargar-se unes setmanes més. Encara que sigui possible, no som partidaris d´intentar accelerar el procés d'emancipació per tal d'estalviar-se unes setmanes de papilles: podria desequilibrar emocionalment el bebè.
	El menjar sòlid que recomanem de subministrar en un inici consisteix en llavors remullades i bullides, pinso PSITTACUS i vegetals frescos. Quan el bebè és petit prefereix els aliments més tous. A partir dels 3-4 mesos és quan hi troba el gust als aliments cruixents, per exemple el pinso. Ara bé, és important que, de bon principi, se li proporcionin algunes boletes de pinso diàriament perquè les identifiqui com a comestibles.Són uns animals molt de costums i és especialment important anar educant des de petits els seus hàbits alimentaris.
Pel que fa a la preparació de la barreja de llavors remullades i bullides, recordeu que primer s´han d´esbandir bé per treure´ls la pols. Us pot ser de gran ajuda fer servir un colador. Tot seguit es col·loquen en un recipient amb aigua i desinfectant. Cada 12 hores s´esbandeixen i s´hi torna a posar de nou aigua i desinfectant. Aquest procés es repeteix durant 48 hores. El pas següent consisteix a bullir les llavors ja esbandides durant 30 minuts a foc lent. Transcorregut aquest temps, s´escorren i s´estenen sobre una superfície per aconseguir que s´assequin una mica i es refredin abans de congelar-les en envasos plàstics. Podeu fer bossetes que continguin la quantitat adequada per a un dia, us serà molt còmode! Tenim llestes les llavors, que només haurem de descongelar prèviament. Si ho voleu fer ràpidament, podeu fer servir aigua calenta; observareu que al lloro li agradarà que siguin una mica calentones (no feu servir el microones). Un desinfectant adequat i barat és l´hipoclorit sòdic (lleixiu sense aditius). Dosifiqueu-lo a raó d´1 ml per cada quilo de llavors.

2.4 Menjar sòlid
Un cop ja mengen tots sols, cal acostumar-los a una dieta correcta que no els pugui perjudicar i els permeti viure perfectament sans durant molts anys (els grisos són animals que sovint arriben a viure fins als 60 anys o més). A grans trets, podríem dir que hi ha dues opcions a triar: Donar-los una barreja de granes, i fruita i verdura. Donar-los pinso de lloro, i fruita i verdura. Si s´opta per la barreja de granes cal tenir present que: La barreja de granes sigui adequada a la dieta d´un lloro gris. Cal no abusar dels aliments rics en greixos (pipes de girasol, cacauets i fruits secs), és a dir, la dieta del vostre lloro no ha d´estar constituïda majoritàriament pels aliments anteriors. Penseu que el consum energètic d´un lloro engabiat (encara que el deixeu voltar sovint per la casa) és baix. Amb tot, cal tenir present que els lloros grisos (i els guacamais també) requereixen una dieta més rica en greixos que la major part d'espècies de lloros. Cal no abusar d´aliments molt rics en proteïna (sobretot de les proteïnes d'origen animal). Cal que la mescla contingui una proporció de cereals important (blat de moro, blat, arròs, triticale, civada). És interessant donar-los blat de moro. En trobareu de tendre en espiga als supermercats (el venen congelat i envasat al buit). El blat de moro sec té una textura vítria molt dura, per aquest motiu cal subministrar-lo remullat ( i millor bullit). Cal que la barreja de llavors contingui llegums (pèsols, veces, soja verda, etc.). Com en el cas dels cereals vitris, és convenient subministrar-los estovats i bullits prèviament. Els lloros seleccionen les llavors que mengen. Una barreja de llavors correcta pot resultar a la llarga perjudicial si se subministra en quantitat excessiva i el lloro selecciona les llavors que més li agraden (que gairebé sempre són les més greixoses). Una proporció adequada de diferents tipus de llavors és a grans trets: 50% de cereals, 25 % de lleguminoses, 25 % d´oleaginoses (pipes de gira-sol, cardi, cànem, cacahuet, etc.). Com a complement de la barreja de granes cal donar fruita i verdura (sense cap mena de limitació). Aprofitar les fruites i verdures que es mengin cada dia a la casa és una bona pràctica, perquè és simple i variat. Recomanem que es tingui una menjadora diferent per a la fruita i la verdura. Acostumen a agradar-los: poma, pera, kiwi, maduixons, plàtan, cítrics, carabassa, cogombre, pastanaga, ceba, api, bròquil, llegums tendres amb la beina... Eviteu donar-los alvocat (els és molt tòxic), patates crues, verdura i fruita sense rentar, aliments molt rics en sal (patates fregides) i xocolata. Compte amb les plantes ornamentals: algunes són tòxiques. Cada dia cal netejar les menjadores i llençar el menjar sobrant. Cal que tinguin aigua neta sempre a la seva disposició Cal donar-los periòdicament suplements vitamínics i minerals per tal de completar la dieta. En aquest sentit és especialment important el subministrament de complements de calç i vitamina A. (Compte, però, a no excedir-se amb la vitamina A.) Si s´opta per donar pinso (opció recomanada), cal tenir present que: És simple i pràctic. Si el pinso és de bona qualitat (recomanem el pinso PSITTACUS Fórmula d´alta energia, el mateix que utilitzem en el nostre centre de cria), es té la garantia d´una correcta nutrició. Conté el nivell de vitamines i minerals que l´animal requereix. No s´ha de subministrar cap complement ja que podria provocar hipervitaminosi o altres desequilibris nutricionals. Permet deixar menjar per més d´un dia, si és necessari. Cal que tingui aigua neta sempre a la seva disposició. És recomanable completar la dieta, com en l´opció anterior, amb vegetals frescos. Això no és estrictament i nutricionalment necessari, però com que es tracta d´una espècie tan intel·ligent, agrairà l'entreteniment que li proporcionarà una dieta més variada. També pot donar-li un petit complement de llavors un parell de cops a la setmana amb la mateixa finalitat.

3. SANITAT

El centre de cria de PSITTACUS CATALONIA ven els pollets amb un certificat veterinari conforme han superat un examen físic, i les determinacions per ADN conforme han resultat negatius i estan lliures de Psitacosi (zoonosi que pot afectar els humans), PBFD (virasi que afecta greument els grisos) i Polyomavirus.

PSITTACUS CATALONIA no ven mai cap poll del qual sospiti que té alguna afecció o defecte. Per tot plegat, el risc sanitari és molt baix.

Malgrat tot, un lloro és un ésser viu i pot emmalaltir. Només us volem destacar alguns signes d´alerta:

Regurgitació repetida de la papilla no atribuïble a una sobrealimentació.
Diarrea (cal tenir cura d´observar que la femta sigui correcta).
Abatiment.
Desgana.
El pap no es buida o ho fa massa lentament.

En qualsevol d´aquests casos cal contactar amb un veterinari especialitzat en aus exòtiques. Ell us assessorà correctament.

Tingueu present, tanmateix, que els polls de lloro són forts i normalment superen els problemes que puguin sorgir.

Copyright Psittacus Catalonia SL, 2001-2003
Autors: Xavier Viader y Teresa Masuet
Tots els drets reservats.
Estan rigurosament prohibides, sense l'autorització escrita del titular del "copyright",
la reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment.

Trobareu més informació sobre la cria manual en el nostre llibre:

EL BEBÉ DE LORO GRIS
Recomendaciones para la cría manual de loros grises