El lloro gris es cria en captivitat des de fa força anys. No es tracta d'una espècie "fàcil" però tampoc podem considerar-la com de màxima dificultat.

Com que els polls són especialment apreciats per la seva aptitud com a animals de companyia i com que la demanda existente ha anat en augment, l'afició a la cria de iacos s'ha incrementat notablement en els darrers anys.

1. INSTAL·LACIONS

Els iacos agraeixen els aviaris o gàbies que els permetin realitzar vols curts. De 2 a 3 m de longitud per 1 m d'amplada seria una dimensió correcta. Poden allojar-se també en gàbies de mida inferior (mínim d'1 m3), però aquest fet haurà de comportar necessàriament una vigilància més gran dels animals i l'estricte control de la concentració energètica de la dieta per tal d'evitar problemes.

Si es pretén que els animals se sentin còmodes a la gàbia, resulta imprescindible aconseguir abans que res que s'hi sentin segurs. (Això és especialment important quan es tracta d'individus d'origen salvatge.) Cal evitar situar les gàbies en espais oberts. Els grisos agraeixen les zones reservades i amb il·luminació no gaire intensa. Cal que, si ho desitgen, puguin mantenir-se lluny de les mirades dels qui circulen per les proximitats de la gàbia.

Aquesta espècie resisteix bé el fred, a condició que se l'hagi aclimatat correctament i se li proporcioni un recer que li permiti refugiar-se de les inclemències del temps. Se sent còmode a partir dels 5ºC. Els adults resisteixen perfectament les altes temperatures, però les prefereixen inferiors als 35ºC.

La gàbia ha de ser metàl·lica; ara bé, ha de contenir elements que es puguin rosegar. Els pals o branques, de fusta tova i de bon restituir, poden complir aquesta funció.

Els lloros grisos no són excessivament amants del bany. Tanmateix, és convenient que la gàbia permeti la col·locació periòdica d'un recipient adequat per a aquesta funció o l'aplicació de nebulitzacions d'aigua.

2. DIETA

D'altra banda, tenim les dietes clàssiques, basades en llavors. Aquestes dietes són d'entrada més atractives i variades; però, en contrapartida, comporten un risc més gran de no cubrir correctament la totalitat dels requeriments de nutrients. Aquestes dietes han de formular-se i dosificar-se correctamente, incloure vegetals frescos i complementar-se amb vitamines i minerals. En el cas del iaco és especialment important proporcionar alguna font afegida de calci i de vitamina A. Pot ser interessant, també, que la mescla inclogui pinso extrusionat.

Les llavors poden subministrar-se en sec, remullades, pregerminades,  germinades o bullides. No hi ha cap inconvenient a usar llavors de mida petita (escaiola o mill, per exemple),ja que poden menjar-se-les sense cap problema i els proporcionen entreteniment. El ventall de tipos a utilitzar és molt ampli. Tot i que els iacos tendeixen a preferir les granes més riques en greixos, cal procurar que la mescla utilizada contingui una proporció important de cereals i llegums a més de les oleaginoses. Algunes de les llavors que es poden subministrar són:  moresc, civada, arròs, escaiola, mill, blat, triticale, veça, soja verda, llentia, fabó, pèsol, fajol, pipa de gira-sol, cànem, cardi, cacauet, dari, carabassa, meló...

En ambdós casos el subministrament de vegetals frescos és altament recomanable ja que constitueix una significativa font de nutrients (sobretot de vitamines) i compleix també amb una funció més de tipus psicològic: li proporciona l'entreteniment i la satisfacció que dóna la  sensació de varietat i abundància. Pràcticament totes les fruites i verdures poden ésser usades, a excepció de l'alvocat i patates crues. A tall d'exemple, podeu utilitzar: poma, plàtan, taronja, kiwi, papaia, meló, carabassa, ceba, api, pastanaga, tomàquet, carxofa, pebrot, bròquil...